Orígens: la parròquia d’Espioca

Arran la reconquesta cristiana de Jaume I els menuts llogarets d’Alginet, Almussafes i Benifaió passaren a dependre clericalment de la parròquia matriu d’Espioca. El 9 d’octubre de 1375 Alginet aconseguia la creació d’una vicaria, dependent però de la parròquia d’Espioca. No tenim notícia de quan aconseguí Benifaió aquest privilegi eclesiàstic; coneixem, però, l’existència d’un reduït temple, ja que el 1339 es manava als habitants que el dotaren dels ornaments necessaris per al culte; també l’any 1340 assistien els parroquians d’Almussafes a complir els seus deures religiosos i contribuïen a endreçar el campanar d’aquesta menuda esglesiola gòtica.

Posteriorment, en una data que encara no coneixem, Espioca s’havia despoblat i els seus escassos habitants s’havien dispersat entre els pobles veïns; el seu terme municipal passà, a causa de diverses vendes, a formar part del de Picassent, però la seu parroquial es traslladà a Benifaió el 13 de desembre de 1513, ja que aquesta població es trobava tot just al bell mig de la seua antiga jurisdicció eclesiàstica: Alginet i Almussafes, que el rector d’Espioca no volia cedir.

Alginet, però, no tardà massa a desmembrar-se de la parròquia de Benifaió; adduïa tenir un nombre d’habitants suficient. Així, Alginet, convertit l’any 1537 en rectoria independent, restà amb l’obligació perpètua d’haver de pagar al rector de Benifaió 10 lliures cada any per raó de l’acord pres, pacte que, no obstant això, va ocasionar en el temps algun que altre plet entre els jurats d’Alginet i la parròquia de Benifaió, com el documentat l’any 1644. Amb el temps, l’any 1788, Almussafes també va aconseguir la separació eclesiàstica de Benifaió com a parròquia independent.

Acta d’erecció de la rectoria d’Alginet, 2-VIII-1537 (còpia del segle XVI: arxiu de l’autor)

Plet de 1644 sobre la pensió de 10 lliures que responia Alginet al rector de Benifaió (arxiu de l’autor)

Taula de “Sant Pere” de Gonçal Peris de Sarrià (collecció particular)

La primitiva església gòtica

El primitiu temple devia tindre unes reduïdes dimensiones, donada l’escassa població del Benifaió d’aleshores, tot i comptar amb la feligresia d’Almussafes. No obstant això, devia comptar amb un campanar que hagué d’endreçar-se, a causa del seu deficient estat, l’any 1340.

El 28 d’abril de 1435 Joan Ferrando, jurat de Benifaió i Bernat Mestre, jurat d’Almussafes, contracten amb Gonçal Peris de Sarrià el retaule major per a l’església de Benifaió i els parroquians d’Almussafes, dedicat a sant Pere Apòstol. El pintor es comprometé a fer el treball al seu obrador de València i una vegada acabat portar-lo a Benifaió, abans de la vespra de Nadal de l’any següent.

El retaule devia tindre catorze pams d’alçada (aproximadament 316 cm.) amb el banc, tabernacle i polseres. En la taula central hi havia la imatge de l’apòstol “mossèn Sent Pere d’atzur fi”, i a sobre la imatge de la Verge Maria amb el seu fill, i en la taula cimera allò que disposés mossèn Nicolau Jofré, senyor de Benifaió. El preu de l’obra fou de seixanta-tres lliures.

Arc gòtic de la primitiva església, restaurat

Portapau (segle XVI)

Sant Pere i santa Bàrbara, relleu de l’antiga creu processional (segle XVI-XVII)

El temple del segle XVII

Davant l’augment de població i l’estat ruïnós en què es trobava la primitiva església gòtica, es va decidir bastir-ne una de nova més capaç. Els fonaments s’obriren el 20 de juny de 1621, essent rector mossèn Mateu Juan de Montagut. La dedicació de la nova església es va fer el 25 de febrer de 1629, a càrrec de mossèn Catalán, prior del convent de Predicadors de València, cerimònia en la qual es van esposar Fernando Girón de Rebolledo, senyor d’Andilla, amb Anna Maria Falcó de Belaochaga, filla dels senyors de Benifaió. El 9 d’octubre de 1667 fou traslladat el Santíssim Sagrament des de l’altar del Crist al nou sagrari, fet a expenses dels esposos Jaume Corella i Esperança Grau, amb una gran festa. Oficià la missa Miquel Bosch, rector d’Alginet. Gairebé res no coneixem sobre l’arquitectura d’aquesta església, encara que hi han notícies orals sobre que l’actual campanar de l’esquerra correspon, degudament acomodat, a aquest temple.

“Martiri de santa Bàrbara” esbós de Vicente López (Madrid)

Santa Bàrbara, imatge de Cotanda, destruïda en 1936

L’actual temple

La primera pedra de l’actual temple parroquial es posà el 15 d’agost de 1770. Per a la seua construcció participà tota la població, homes i dones, ajudant en l’obra i collaborant econòmicament. Coneixem el cas de Cristòfol Cànoves, rajoler, que es va veure obligat a vendre un camp de garrofers i vinyes en no poder pagar la part que li pertocava per cada fornada de rajoles i teules, entre els anys 1779 a 1782, per a la fàbrica de la nova església. Per a les obres es va tindre de construir una canalització d’aigua des de la font de Mussa fins a l’actual plaça del Progrés, on es trobaven les basses per a coure calç. El nou temple es va beneir el 30 de novembre de 1783, i la inauguració solemne el 4 de desembre del mateix any, festivitat de santa Bàrbara, patrona de la població. En el trasllat del Santíssim al nou temple hi van participar els balls tradicionals del poble, i assistí una nombrosa gentada provinent dels pobles veïns. Per a la decoració del temple es contractà el millor pintor valencià de l’època, Vicente López Portaña que pintà uns grans llenços per a les capelles: Sant Pere Apòstol (llenç que fou portat a València l’any 1802, amb motiu de la visita del rei Carles IV) i la Coronació de la Verge, per al presbiteri; Sant Josep; Immaculada (signat i datat l’any 1799); Verge del Roser, Santa Bàrbara (l’esbós del qual es troba a Madrid); Sant Roc; Ànimes; Jesús nen i Salvador, a les portes dels sagraris. L’escultor Cotanda feu les imatges. Tot aquest patrimoni artístic desaparegué el 1936.

Presbiteri del segle XVIII, amb les pintures de López, destruït en 1936

GUIA DEL TEMPLE

DE SANT PERE APÒSTOL

Descripció de l’edifici

El temple parroquial de Sant Pere Apòstol és un edifici sense parell a Benifaió. Construït entre 1770 a 1783 sobre una església anterior, es troba ubicat al bell mig de la plaça Major del poble, posseïx una façana monumental composta de tres cossos, dos torres als laterals i un parament central on s’ubiquen les fornícules amb les imatges de sant Pere i sant Pau a ambdós costats d’un rosetó emmarcat amb la tiara i les claus de sant Pere que sostenen dos querubins, d’una gran qualitat artística.

Els materials emprats per a la construcció del temple són la maçoneria combinada amb la rajola a les parets i els carreus de pedra a les cantonades i els elements artístics llaurats: capitells, balustrada, cornises, etc.

Destaquen en el seu perímetre els contraforts dels laterals, les torres de la façana i les dos cúpules, la principal, típica de mitja taronja, amb teula blava i nervis de teula blanca sobre tambor octogonal, i una altra més reduïda amb tambor circular, a la part posterior sobre l’antic reresagrari.

La planta és de creu llatina amb una única nau central de quatre trams, el primer ocupat pel cor, amb l’orgue, sobre un arc escarser. La volta és de canó de trams oblongs amb llunetes apuntades i finestres rectangulars, recolzades sobre pilastres adossades corínties que separen els trams i les corresponents capelles, amb faixons amb decoració esgrafiada. A ambdós costats de la nau central es troben huit capelles amb voltes i comunicades per un estret pas que no permet parlar de naus laterals.

El creuer, no gaire ixent de la línia perimetral de les capelles, es troba cobert per tambor circular, amb cos de llum amb finestrals, alguns amb vitralls, recolzat sobre petxines amb pintures dels quatre evangelistes, i que volteja en una elevada cúpula de mitja taronja.

En el presbiteri, de capçalera recta, es troba el retaule major, inspirat en el desaparegut en 1936. A l’esquerra, l’antiga sagristia de voltes de creuer, ara transformada en capella del Santíssim. A la dreta, hi ha un accés que comunica amb el carrer i el reresagrari, exquisida peça arquitectònica de tres trams, amb cúpula central, alterat ara el seu ús com a sagristia. Conserva algunes pintures murals del XIX.

El temple és un bon exemple d’estil neoclàssic o classicista, amb algun element decoratiu barroc. La façana resulta senzilla i elegant, al gust acadèmic del segle XVIII i amb un cert aire palatí, la portada es troba més a prop de l’arquitectura civil.

UN RECORREGUT PEL TEMPLE

Nau central

La nau central està coberta per una volta de canó amb llunetes i reforçada amb arcs faixons que la divideixen en quatre trams, des de la porta fins el creuer. En el primer tram es troba el cor, on destaca la presència de l’orgue. A ambdós costats del cancell hi ha dos pintures de Florència Martínez, Sant Pere i Sant Pau. La cornisa que envolta la nau es troba circumvallada per una balconada de ferro. En el pilar del quart tram de la dreta, que separa la nau del creuer, s’alça la trona, de 1942, obra de Casanova.

Transsepte i creuer

Segueix la mateixa estructura i decoració que la nau central. Al transsepte hi ha dos altars construïts després del 1939, ja que els originals van ser destruïts.

.- A l’esquerra s’alça l’altar del Sagrat Cor de Jesús, amb imatge de Vicente Rodilla Zanón, de 1942. Al nínxol inferior la imatge de vestir de la Verge de l’Assumpció “Mare de Déu d’agost”, obra de Vicente Tena Cuesta de 1941, i a ambdós costats les imatges de la Divina Aurora, talla de Vicente Tena Cuesta de 1941, i Sant Joan Baptista. A l’àtic medalló pintat pel pintor local José Rovira Marí “el Torsalo”, i un artístic vitrall.

.- A la dreta es troba l’altar de la Immaculada Concepció, talla de Federico Siurana Vila, de 1943. Al nínxol inferior la imatge del Crist Jacent, de Vicente Tena Cuesta, de 1940, la primera bastida després de la Guerra civil, i ambdós costats les imatges de Crist ressuscitat, de Juan Ibañez Tarazona, de 1943, i de l’Arcàngel sant Rafael, de Federico Siurana Vila, de 1944. A l’àtic medalló pintat pel pintor local José Rovira Marí “el Torsalo”, i un artístic vitrall. A dalt la porta d’accés al carrer es troba un magnífic llenç, d’autor desconegut, que representa a Sant Antoni Abad, del segle XVII.

En l’encreuament de la nau i el transsepte s’alça la gran cúpula, símbol per excellència de l’espai celestial, sobre les petxines es troben els Quatre Evangelistes, pintats per Benjamín Biot Genovés. En el tambor s’obrin huit finestrals, quatre amb artístics vitralls.

Presbiteri

En la part frontal del temple, el presbiteri o altar major, inspirat en el desaparegut en el 1936, dedicat a Sant Pere, titular de l’església, talla de Llorens i Rausell, de 1945. En ambdós costats hi ha nínxols amb les imatges de Sant Gregori Magne, de 1945, i Sant Vicent Ferrer, de 1943, ambdós talles de Vicente Rodilla Zanón. En l’àtic, la pintura de la Verge dels Àngels, i en la volta, Jesús triomfant, ambdós pintures de Benjamín Biot Genovés. El tabernacle de marbre negre, és obra del pedrapiquer local Vicente Díaz Lerma, de 1943. En les bases de les columnes hi ha sis llenços menuts del pintor Beneito.

Capelles laterals: a la dreta

.- Altar de Sant Gaietà, amb una talla de Vicente Rodilla Zanón, de 1942, al costat del cancell i amb una porta que du al campanar.

.- Altar de Sant Francesc d’Assís, antic de les Ànimes, talla de Rausell i Llorens, de 1943, i en una peanya imatge de la Verge del Carme. A l’àtic llenç de la Verge del Carme.

.- Altar de Sant Roc, talla de Vicente Rodilla Zanón, de 1944, iambdós costats imatges dels Sants de la pedra, Abdó i Senén. Damunt de l'altar imatge del Perpetu Socors.

.- Altar de Santa Bàrbara, imatge de la titular, patrona de la població, talla de Vicente Tena Cuesta, de 1941, còpia de l’antiga destruïda. En un nínxol, reliquiari de plata de la titular, de 1956. A les parets laterals llenços, Santa Bàrbara i Sant Joan de Déu, en evocació de Pascual Piles Ferrando, que fou General de l’Orde de Sant Joan de Déu, pintats per Florència Martínez Gadea.

Capelles laterals: a l’esquerra

.- Baptisteri, amb una porta que du al campanar i el cor. El retaule, format pel llenç Baptisme de Crist, còpia de Murillo, i a l’àtic medalló semicircular amb Jesús i Sant Joan Baptista nens, pintats per José Rovira “El Torsalo” el 1940, únic altar totalment pintat al temple. La pila baptismal de marbre, magnífica, obra del pedrapiquer local Vicente Díaz Lerma.

.- Altar del Natzaré, magnífica talla de Llorens i Rausell, de 1944. Als laterals de l’altar dos pintures de Prudencio Alcón.

.- Altar de la Verge dels Dolors, imatge de vestir de José Justo Villalba, amb mant negre de vellut brodat en or. Ambdós costats imatges de Sant Antoni de Pàdua, obra de Navarro, de 1941, i Sant Pancraci.

.- Altar de Sant Josep, talla de Federico Siurana Vila, de 1943, i a l’àtic medalló amb els Desposoris de Sant Josep, de Benjamín Biot Genovés. Als laterals Fugida a Egipte i Mort de Sant Josep, pintures de Beneito.

Capella del Santíssim

Installada l’any 2007 en l’antiga sagristia, de volta de creuer, a càrrec del taller de Xavier Ferragut Adam, d’Algemesí, la presideix el retaule de la Verge del Roser, o del Rosari, del segle XVII, recuperada de l’acció bèllica de 1936; es tracta d’una talla sagrari de fusta policromada, amb una obertura posterior. La Verge està dreta i sosté amb una mà l’Infant, i de l’altra penja el rosari. Fou restaurada per Ars Restauro. Un altre element destacat és el sagrari de marbre i rics metalls, de 1954. En un dels laterals una creu processional amb el Crist, de fusta policromada del segle XVIII o XIX. També dos quadres dels màrtirs locals beats fra Gabriel M.ª de Benifaió (José M.ª Sanchis Mompó), i la religiosa Teresa de San José (Ascensión Duart Roig). S’hi troben alguns finestrals amb vitralls moderns, obra de la religiosa Adelina Marí Piles.

Reresagrari

Darrere del presbiteri es troba el reresagrari, exquisida peça arquitectònica de tres trams, amb cúpula central, alterat ara el seu ús com a sagristia. Conserva algunes pintures murals del XIX del pintor local Vicente Martínez Gascó, i un llenç de Sant Josep, pintat per M. Valero el 1887. El seu actual ús com a sagristia ha fet que s’installés el mobiliari adient. Conserva aquesta estança les principals peces d’orfebreria de la parròquia, datades en els segles XVI-XX, i recuperades dels fets de1936. L’arxiu parroquial conserva un índex de defuncions de 1645 a 1895, i un altre de matrimonis de 1800 a 1895 i diversos Quinque Libri a partir de 1837.

Calze (segle XVI)

Calze (segle XVIII)

Custòdia (s. XVIII)